MARÍA JOSÉ TINTORÉ

DEPRESSIÓ

"He après a aixecar la mà i demanar ajuda"

Des de sempre, les meves depressions han estat cícliques. Als 15 anys ja en van portar al metge, però llavors no es parlava d'aquestes coses. Dels 20 als 30 no tenia ganes de continuar vivint. En acabar la carrera, vaig tenir 4 o 5 intents de suïcidi molt greus"

Molta gent diu que se sent sola. En el meu cas és al revés. Estar envoltada de gent que m'estima fa que el meu patiment sigui doble: pateixo per mi i pels amics, pels familiars"

Acabes aprenent a viure amb això. Saps que la depressió pot venir en qualsevol moment, però mentrestant soc la depressiva més feliç del món. El més important és no tenir por de reconèixer que estàs malalt. Si ets diabètic, ho dius... Has de tenir clar que el teu trastorn és una part més de la teva vida. Has de viure amb la hipersensibilitat"

He après a aixecar la mà i demanar ajuda. La vida costa, però soc una persona molt afortunada. Sempre ha estat molt acompanyada. El recolzament del meu entorn ha estat fonamental”

ANNA CÁNOVAS

TRASTORN BIPOLAR

"Hem de fer d'altaveus per acabar amb l'estigma"

Vaig estar 21 dies sense dormir, no sé com vaig poder aguantar. Em pensava que em perseguien, que em volien matar. Feia coses molt estranyes. Van ser tres mesos horribles, fins que em van diagnosticar trastorn bipolar. Poc després vaig tenir un brot psicòtic i em van haver d'ingressar. Estava desconnectada de tot i de tothom. Tenia 31 anys. Fa set anys que vaig començar una nova vida"

No és fàcil parlar obertament del tema, exposar-te. És una cosa que s'explica als amics, als familiars, però no ho vas esbombant. Tot i això, crec que hem de fer d'altaveus per acabar amb l'estigma i ajudar la gent que es troba en una situació semblant"

En els moments baixos, una de les coses que has de treballar és l'autoestima. Has d'estimar-te. A mi em va bé pensar que puc amb tot. Ara estic bé, tinc una feina estable i visc en un pis compartit. La feina m'ha servit per reforçar la meva autoestima"

L'ansietat i la medicació m'han fet pujar molt de pes, però el més important és sentir-se bé. Sé que tinc un trastorn que fa que m'hagi de cuidar més que la resta de gent, però això no vol dir que estigui boja. Malauradament, molta gent ho creu i s'ha d'acabar amb això"

MONTSE NAVARRO

MARE D'UNA JOVE AMB TRASTORN OBSESSIVOCOMPULSIU

"Una persona amb trastorn mental necessita el suport i escalfor de la seva família"

La meva filla pateix el trastorn en un grau molt greu. Va debutar de manera molt, molt precoç, als 10 anys, i va fer el primer intent de suïcidi als 14. Ara en té 22 i ja porta set intents de suïcidi. Tres l'han portat a l'UCI amb greus seqüeles físiques. Han estat anys de provar diferents medicaments fins a trobar el que li ha anat bé, tot i així, no s'aconsegueix una estabilitat en el temps"

Abans de tenir un diagnòstic, estàs perdut. A més, ets sents culpable, perquè creus que has fallat com a mare i que el que està passant és culpa teva. Quan, per fi, posen nom a aquest patiment, és una sotragada i comença un llarg camí d'aprenentatge que no s'acaba mai"

Quan entra un trastorn mental a una llar, és com un tsunami, s'emporta tot el que troba; mai més pots fer plans. No saps com estarà demà la teva filla, el que et trobaràs”

El trastorn condiciona la convivència, ho trenca tot. Tot i això, els familiars hem de treure forces i estar al costat de la persona malalta. Una persona amb trastorn mental necessita el suport i escalfor de la seva família"

A nivell personal, he aparcat per complet la meva vida personal. Els últims anys han estat i estan sent de plena dedicació a acompanyar la meva filla"

IVETTE NADAL

ANORÈXIA NERVIOSA

"Lluito dia a dia, hora a hora, emocionalment i físicament per estar bé i per seguir-me cuidant”

He crescut amb l'anorèxia, en tinc flaixos des que tinc nou anys; per tant, la meva personalitat va créixer amb la malaltia. O potser podria dir que no sé qui soc, doncs l'única personalitat que he tingut ha estat aquest trastorn, fins que vaig començar els tractaments, molt tard, als 25 anys, i ara en tinc 33, amb moltes recaigudes i ingressos. És molt dolorós enfrontar-se a la malaltia"

Deixar de menjar va ser la meva manera –errònia– de gestionar situacions que vivia en el meu entorn familiar. Va ser un escut per protegir-me de coses pitjors. Ja sé que no és un bon escut, però és el que tenia més a prop"

Aquest trastorn de l’alimentació no s’explica ni s'entén bé. El més visible és el cos, el pes o els rituals, però el més important és tot el que hi ha darrere d'aquest no voler o no poder menjar: algú que no menja és algú que no vol viure, que no se sent bé, que no vol tenir un cos amb formes i, per tant, que no vol tenir un cos que pugui agradar en l'àmbit amorós. I, potser, tampoc vol tenir espai físic perquè li puguin fer mal"

He conegut moltes noies lluitadores –i alguns nois– de totes les edats en els ingressos. Debuta habitualment en l'etapa de l'adolescència, però, si no es tracta –o no es pot curar bé perquè la bèstia s’ha menjat molt la persona–, alguns aspectes es cronifiquen, com en el meu cas"

Soc una adulta amb anorèxia i la meva personalitat hi està lligada. Professionalment, he fet la major part de la meva obra amb aquesta malaltia, li he donat molta veu, l'he deixada escriure, l'he deixada cantar, l'he deixada pujar a l'escenari. Intentar fer-ho sense ella, o donar-li menys paper, és molt complicat i angoixant. És una malaltia racionalment irracional"

Em sento una supervivent, com també ho és el meu entorn –i el de totes les persones amb aquest trastorn–, que es veu deteriorat. Soc una persona que sempre haurà de vigilar, i que lluita dia a dia, hora a hora, emocionalment i físicament per estar bé i per seguir-me cuidant"

MARIONA AVELLANEDA

TRASTORN LÍMIT DE LA PERSONALITAT

"He après a conviure amb tot això"

Crec que els problemes van començar quan tenia 5 anys: problemes familiars, sensació de solitud... Sempre vaig ser una nena 10 a l'escola: havia de ser més en tot, en les coses bones i en les dolentes. Als 14 anys em van diagnosticar un trastorn de conducta alimentària i, als 16, un trastorn límit de la personalitat. La realitat és que, dels meus 25 anys, n'he passat nou ingressada"

A més de la dificultat per gestionar emocions, sents una solitud extrema i un dolor inexplicable. El dolor intern és tan fort que busques fer-te mal externament per oblidar-lo. El meu cos fa pena, és un boicot permanent a mi mateixa. El que qualsevol sent al 100 per cent, jo ho sento al 200 per cent"

La meva vida ha fet un gir el 2020. Tinc feina, parella i m'he traslladat de ciutat. Estic molt més bé. Curada? Dubto que ho estigui mai, però he après a viure amb tot això"

PERE SORDÉ

TRASTORN DE L'ESPECTRE AUTISTA

"Molts cops ens fem els invisibles per defensar-nos"

Fins que no em van diagnosticar, sabíem que alguna cosa passava, però no teníem clar què era. Jo era especial. Així vaig passar tota la primària. Als 14 anys ens van dir que tenia Asperger. De seguida es va agreujar tot. A l'institut vaig patir molts episodis d'assetjament. "Ens fiquem amb tu perquè et veiem més dèbil", em deien. Tota la classe em feia el buit. No entenia el que passava. Intentava relacionar-me i no hi havia manera. Em trobava fora de lloc"

De vegades, per nosaltres, 2 + 2 són 5 i no 4. Saps que són 4, però de vegades et surt 5, i llavors et desesperes. S'ha d'intentar entendre els Asperger. Cadascú té el seu ritme. No ens han de pressionar. Per això, molts cops, ens fem els invisibles: és la nostra manera de defensar-nos. La gent no té consciència del que patim"

Continuo sent molt cabut. Soc molt rígid, però he après a conviure amb mi mateix. Hi ha coses que em molesten, però he après a fer veure que no. Els canvis m'atabalen molt, sobretot els de plans: si hem quedat que farem una cosa i, a l'últim moment, em diuen que en fem una altra, em destarota. M'agrada saber les coses amb temps, i no per organitzar les maletes, sinó per al meu cap, que és un batibull"

Els tabús i l'estigma s’han de vèncer. Soc membre del col·lectiu LGBTIQ+ i sempre que puc ho reivindico. El meu trastorn i la meva vida m'han mostrat que la millor manera de superar l'estigma és parlant obertament del problema i sent tu mateix"

La paraula "diferent" espanta. M'he trobat amb gent que es pensen que si em contracten tot anirà malament i això no té res a veure amb el trastorn. Les coses poden anar bé o malament, siguis com siguis"

Ara estic treballant en uns grans magatzems com a informàtic i estic encantat amb el tracte i l'ambient de feina. Hi ha gent que sap del meu trastorn i altres no. En vuit mesos no he tingut cap problema amb ningú. Aquesta és la nova realitat i un bon exemple per a gent que es trobi en una situació d’assetjament"

LINA VALERO

MARE D'UN JOVE AMB ESPECTRE ALCOHÒLIC FETAL

"Arribar a tenir un diagnòstic és un periple"

Un dels grans problemes d'aquest trastorn és la falta d'especialistes. Hi ha moltes persones afectades sense diagnòstic. Se'ls diu que tenen TDAH, ansietat o depressió, i se'ls medica en funció d'això. Per tant, estan mal diagnosticats i mal medicats. També hi ha gent que es pensa que són nens problemàtics, quan en realitat tenen un trastorn silenciós, crònic i irreparable" Moltes vegades se'ls jutja pels seus actes i no per la seva discapacitat"

Arribar a tenir un diagnòstic és un periple. A Catalunya és el lloc de la península on s'ha avançat més en diagnosi, però encara hi ha molta feina per fer. La prevalença d'aquest trastorn entre els nens adoptats és molt gran: més del 50%.

Cada cas és una combinació única, cada nen és singular i complex, tenen diferents graus d'afectació. Habitualment, els primers símptomes són manca d'enteniment de les regles socials, intolerància a la frustració, tossuderia. Moltes vegades, també, hi ha una alteració de la captació sensorial. Alguns no senten dolor però, en canvi, un petit contacte el poden interpretar com una agressió"

En l'adolescència els problemes s'agreugen. Alguns ho pateixen com a agressors i, d'altres, com a víctimes. Són persones molt fràgils i manipulables perquè no tenen clara la diferència entre el bé i el mal i molt sovint fan el que els demanen. 6 de cada 10 acaben delinquint o en centres de menors perquè no saben controlar els impulsos"

Per als pares, el dia a dia és molt estressant, perquè fas tot el que pots, però veus que no avances. Vius en una muntanya russa de comportaments, amb molta angoixa, negació constant, sentiment de culpa, depressió. També hi ha la pressió externa: et diuen que els malcries, que no els eduques bé... Moltes famílies s'aïllen de familiars i amics. De vegades, per als pares, és molt difícil acceptar el trastorn. Compartir és bàsic, per això és tan important el suport a les famílies"

Aquesta síndrome es pot prevenir. Tenim el compromís de totes les administracions de fer una educació responsable respecte a la prevenció i el risc de l'alcohol i hem de fer-lo complir. Però també calen solucions i recursos per als afectats, que ho seran per tota la vida"

MARC PÓO

TRASTORN PER DÈFICIT D'ATENCIÓ I HIPERACTIVITAT

"Comparteixo la meva experiència amb l'objectiu d'ajudar els joves a comprendre les seves dificultats"

El més difícil és el període d'acceptació. Quan t'ho diuen, costa molt d'entendre que el TDAH fa que el teu cervell aprengui d'una manera diferent. Això s'agreuja perquè vivim en un sistema educatiu que, a dia d'avui, no acaba d'acceptar les diferències d'aprenentatge. És molt difícil per nosaltres conviure en un sistema que ens exclou en aquest sentit"

M'he sentit incomprès i he patit rebuig durant bona part de la meva vida. Molts professors em van dir que no estava preparat per seguir amb els estudis o que mai seria capaç de construir alguna cosa per mi mateix. Això em va fer molt de mal i va provocar que tingués més pors de les que hauria hagut de tenir. Pors que, avui dia, amb 26 anys, encara tinc. M'hauria agradat tenir més suport per part dels docents, que m'haguessin ajudat a treballar les meves dificultats. Em vaig sentir discriminat i molt sol. La sensació de soledat és la pitjor sensació que pot experimentar una persona"

Als dotze anys, quan em van diagnosticar, moltes persones em van etiquetar de ximple, de fracassat, fins i tot de mala persona. He arrossegat aquest estigma durant molts anys. És molt fàcil etiquetar les persones, però desetiquetar-les és molt complicat"

Als disset anys vaig perdre el meu avi. Acadèmicament, aquell any va ser un desastre, estava malament amb els meus pares i em vaig ajuntar amb males influències. Vaig patir una depressió molt profunda que gairebé acaba amb mi. Vaig escriure una carta de comiat. Volia desaparèixer perquè sentia que era el millor que li podia passar a la gent que estimava. Per sort, no ho vaig fer"

Ara faig vida normal. He obtingut un Grau Superior d'Administració i Finances i estic cursant la carrera universitària en Lideratge, Emprenedoria i Innovació. També he creat l'associació ADAI, on desenvolupem diferents projectes socials per conscienciar la societat sobre les diferències d'aprenentatge, com per exemple el TDAH i la dislèxia. Faig conferències per les escoles de tot Espanya, en què comparteixo la meva experiència personal amb l'objectiu d'ajudar els joves estudiants a comprendre les seves dificultats. M'agradaria dir als joves amb TDAH que ells són capaços d'aconseguir tots els objectius acadèmics que es proposin, que no tinguin por de demanar ajuda i que no es rendeixin mai. Si treballes, t'esforces i ets constant amb la feina, tot és possible!”

És il·lusionant que La Marató posi el focus en la salut mental. Necessitem donar veu amb la finalitat de poder potenciar l'ajuda a les persones que pateixen trastorns”

JORDI CHICLETOL

ADDICCIONS

"Amb l'ajuda dels professionals, vaig començar un viatge d'autoconeixement"

Sentir-me diferent, i que la societat s'encarregués de fer-m'ho saber, va fer que necessités crear-me un món interior ampli on refugiar-me quan no estava bé; però també em va forçar a crear-me una màscara, intentant tapar la meva alta sensibilitat, que fins fa pocs anys no he aconseguit acceptar. Vaig experimentar l'ansietat molt abans de saber què era"

Com a noi inquiet, vaig canalitzar la meva creativitat i la meva passió per la música entrant a la indústria de l'entreteniment i de l'oci nocturn. Paral·lelament a la meva formació, vaig fer-me DJ i promotor d'esdeveniments. En el meu entorn, tant personal com professional -entrellaçats molt sovint-, estava molt normalitzat el consum de drogues. D'un ús més puntual, vaig acabar fent-ne un abús molt inconscient quan el ritme de vida i el volum de feina van créixer. Creixia l'exigència i augmentava el consum"

El que més ràbia em fa és que ningú em va dir mai que potser tenia un problema. Potser és que s'hi veien reflectits i no ho volien acceptar. El tema és que no vaig tenir consciència del problema fins que va ser massa tard"

Després de dos anys de treballar moltíssimes hores a la setmana i acostar-me als meus somnis -però a quin preu?- consumia tant i tan sovint, que un dia vaig creuar el límit i el meu cos es va col·lapsar. Una nit vaig drogar-me amb l'excusa, com sempre, de fer passar els nervis, i em vaig excedir en la quantitat. Vaig perdre el coneixement i vaig entrar en una aturada cardíaca de 3 hores. Podria no haver-ho explicat. Però vaig tenir molta sort i em vaig despertar"

A partir d'aquell moment tot va començar a canviar, tot i que vaig necessitar trobar les respostes al meu ritme, i no vaig poder fer cap millora instantània. Des del primer moment, vaig assumir els errors comesos i les seves conseqüències, com perdre la feina a l'agència on treballava. No podia culpar ningú, era responsabilitat meva. Haver tingut aquesta maduresa per acceptar això m'enorgulleix molt"

Amb l'ajuda dels professionals, vaig començar un viatge d'autoconeixement per saber quines coses del Jordi del passat volia seguir tenint i de quines em volia despendre. Pel camí he perdut moltes coses, he deixat alguns entorns i m'he allunyat d'algunes companyies. És el que necessitava per poder-me sanar. He guanyat qualitat de vida, claredat i consciència i, amb molt orgull, puc dir que cada cop em conec més, accepto com soc i puc decidir si vull o no canviar les coses que no m'agraden. Sense escapar-me, que és l'únic que feia abans"

EDGAR GÓMEZ

TRASTORN D'ANSIETAT I AGORAFÒBIA

"Donar veu al que em passa m'ha fet més fort emocionalment"

Al gener vaig començar a tenir atacs d'ansietat. Eren puntuals, però la cosa va anar empitjorant fins a arribar a un punt que era incapaç de trepitjar el carrer"

No vaig dubtar a buscar l'ajuda dels experts. Ha estat un any dur, però estic millorant. Estic en un grup de teràpia i malgrat que encara em costa anar a llocs amb molta gent, no tinc els atacs d'ansietat d'abans"

El "mindfulness" (prestar atenció al moment present) és una assignatura pendent a les escoles, aniria molt bé per controlar l'estrès i ser més reflexius"

Ja no tinc por de l'ansietat, he de conviure amb ella i he après a saber gestionar-la. Donar veu al que em passa m'ha fet més fort emocionalment"

NOEMÍ SOLDEVILA

ESQUIZOFRÈNIA

"Pintar el que veig em relaxa"

L'esquizofrènia em va arribar a primer curs de matemàtiques pures a la universitat. De sobte, m'ofegava, i un taxista em va dur a urgències, on un bon metge em va parar l’angoixa amb una pastilla"

L'esquizofrènia em genera ansietat, son i al·lucinacions, que a vegades són molt reals i fortes. La solució que hi he trobat és pintar el que veig. Això em relaxa"

Testimoni de la seva germana Irene

Quan la Noemí tenia 15 anys, vaig començar a notar-li comportaments estranys: tenia actituds infantils, reia de l’absurd, i estructurava les frases de manera incoherent. Vaig advertir els meus pares d’aquestes coses, que inicialment eren molt puntuals, però ells ho van considerar gelosia i hi van treure importància"

La Noemí era exemplar acadèmicament, artista de la música, participava en activitats de lleure i esportives i tenia un entorn d'amistats molt ampli. Però es van anar evidenciant els seus canvis de raonament i de mica en mica, es va anar "desconnectant" de la vida social i acadèmica, i connectant a una altra realitat"

Va ser complicat per als meus pares accedir a la informació mèdica de la meva germana, perquè el diagnòstic era confidencial, donat que era major d'edat. Això incloïa la medicació i saber si l’acceptava i se la prenia. Penso que seria positiu incloure a la família des d’un inici en la valoració global de la situació dels pacients, per aportar punts de vista i rols favorables a la seva evolució"

És important educar en la intel·ligència emocional des de ben petits i incrementar els recursos, la sensibilització i la prevenció"

MARTINA ALEMANY

TRASTORN D'ESTRÈS POSTTRAUMÀTIC i DE CONDUCTA ALIMENTÀRIA

"Una persona que ha tingut un trastorn alimentari sempre ha d'estar en alerta"

Tenia sis anys, el 2006, i un cotxe va atropellar el meu germà petit i va morir a l'acte, davant meu i dels meus pares. Dos anys després va néixer el meu germà Kim. Quan jo en tenia 13, al Kim li van diagnosticar una leucèmia i va estar dos anys ingressat a Sant Joan de Déu en estat molt greu"

Els meus pares van haver d'estar per ell 100%, no hi eren gaire, a casa. Sempre he sigut una nena molt perfeccionista, molt autoexigent i el que volia evitar, per sobre de tot, era fer-los patir, ja en tenien prou..."

Vaig voler menjar més sa i la cosa se me’n va anar de les mans. No me’n vaig adonar i ja estava molt malalta. No podia controlar-ho, no hi havia marxa enrere. Em van portar al psiquiatre i a la primera visita ja em va haver d'ingressar, per baix pes i perquè el meu cor bategava a 37 pulsacions. Em van ingressar 9 vegades. Cada cop sortia pitjor i al cap de res tornava a entrar. Als 16 anys, vaig fugir de casa, vaig agafar un tren perquè només volia estar sola per continuar aprimant-me. L'Ertzainza em va trobar a Sant Sebastià"

Al llarg dels ingressos, vaig passar de l'anorèxia a la bulímia nerviosa, també vaig tenir depressió, tres intents de suïcidi i un trastorn per afartament. A més, una etapa d'autolesions que va fer que em traslladessin a un altre centre, on vaig estar un any sencer internada"

Els trastorns tenien el control de la meva vida. Al principi només tenia ganes d'aprimar-me i, al final, de morir-me"

Avui dia puc dir que estic 100% recuperada, donada d'alta i molt contenta. M'he tret el títol d'auxiliar d'infermeria, el grau superior d'educació infantil i estic oposant per bombera. Si jo he pogut, qualsevol persona pot. L'ajuda externa és necessària, però el que realment importa és la teva determinació"

Una persona que ha tingut un trastorn alimentari és com un exfumador: sempre ha d'estar en alerta i ha d'aprendre a conviure amb això. Ha d'evitar uns estímuls que encara estan molt presents en la societat. Més que evitar-los, has de saber gestionar-los”

MARIA BASCOMPTE

SUÏCIDI

"Vull alçar la veu per la dignitat de les persones amb trastorn mental"

Tinc un trastorn depressiu recurrent. Els pitjors moments de la depressió són com viure en una pel·lícula de terror: ets en un bosc que no té fi, és fosc, i corres perquè algú et persegueix. Caus, et tornes a aixecar i corres, i corres, perquè saps que t’has d’escapar, però no saps on vas i aquesta carrera no acaba mai, no té fi”

He fet tres temptatives de suïcidi. L’última va ser la més greu. Estava desesperada, terroritzada, i amb una angoixa sense precedents. No em quedava ni un bri d’alè ni d’esperança i la idea del suïcidi es va convertir en la possibilitat única i absoluta per acabar amb aquell patiment. Vaig fer una ingesta medicamentosa, em van donar l’alta i, unes setmanes més tard, em vaig llançar per una finestra. Em vaig estar dues setmanes a l’UCI en coma induït. Del traumatisme, actualment, tinc seqüeles greus als braços, amb unes limitacions de moviment importants, i dolor crònic”

Vull treballar activament i alçar la veu per la dignitat de les persones amb trastorn mental. Són malalties estigmatitzades, deshonrades i desaprovades i és imprescindible un compromís col·lectiu i individual per desterrar tòpics. Podem començar per deixar córrer consells com “has d’animar-te”, “has de sortir”, “has d’anar a caminar”, “has de veure les teves amigues”. Bàsicament, perquè això, quan estàs malalta, no ho pots fer. O pot fer-ho potser algú que acaba de sortir d’una intervenció quirúrgica i està a l’hospital? No, és clar que no. Es tracta de posar les malalties mentals al lloc que els correspon: al de malalties verdaderes, crítiques i perilloses, i deixar de vulnerar els drets de les persones malaltes”

En general, la psiquiatria hauria d’abandonar la tendència paternalista i ser més propera i cal seguir amb la investigació per poder donar més respostes”

SERGI FERRER

PSICOSI

"Estic treballant, estudiant, vivint sol... Coses impensables no fa gaire"

Quan tenia 16 anys vaig tenir els primers brots psicòtics. Penso que ve relacionat amb la malaltia del meu pare, que jo no acabava d'entendre. Als 17 anys, em van ingressar per primera vegada. Als 18 anys, la cosa és va agreujar. Vaig perdre el meu pare. Va ser duríssim per a mi, per a la meva mare i per als meus germans. Estava enfonsat. Tot i això, la vida m'ha fet espavilar molt de pressa"

Als 20 anys, vaig tenir una recaiguda molt forta. Va tenir conseqüències perquè vaig acabar en una cadira de rodes. La recuperació va ser molt dura. Vaig necessitar dos anys per tornar a caminar de nou"

"Sense els metges i la meva mare, que és la millor del món, no seria aquí. Ella ha estat sempre el meu gran suport. L'he fet patir molt, però ella no ha defallit. Els meus germans també m'han ajudat molt "

Al principi, vaig sentir molt de rebuig, però m'he sortit i n'estic molt orgullós. La gent quan estàs malament no t'entén. No estic boig, tinc problemes"

"Tinc 4 amics que valen un imperi. No em deixen sol mai. M'han ajudat molt a fer una vida més normal. Gràcies a la medicació, l'esforç i l'ajuda del meu entorn, estic en una molt bona etapa. Estic treballant, estudiant, vivint sol... Coses impensables no fa gaire. Vull seguir així, acabar els meus estudis, madurar com a persona i trobar-me a mi mateix"